Els canelons

Bé, ja tenim les festes aquí!
Aquest vespre comença la marató familiar de menjars, begudes, riures i enrabiades (que també n’hi ha!).
Com cada any, avui toquen els entremesos del Foix de Sarrià, demà l’escudella i la carn d’olla i el 26, Sant Esteve, els canelons de la iaia. Que típic és tot en aquestes dates, som ben bé animals de costums, i que no ens canviïn res, eh?!
Pobre de la iaia que digui i afirmi... “nens, aquest any no faré canelons!”.
La meva ho intenta cada any; el més d’octubre ens va preparant “aquest any, estic cansada, em fa mal l’esquena, no faré canelons...”, en aquestes dates d’octubre no li fem massa cas, total... n’acabarà fent com cada any.
El novembre ens recorda que... “nens, aquest any no faré canelons que és massa enrenou”, en aquest moment ja comença l’estratègia... “iaia, i què menjarem si no en fas? Sempre menjant canelons el dia de Sant Esteve i aquest any no?”, ella es fa la interessant... “...és que els fas tant bons...”. Ella calla, i potser inclús li sap greu no fer-en...
A principis de desembre, a pocs dies de Nadal, truca per telèfon per recordar-nos per tercera vegada que aquest any té mal d’esquena i no pot estar cargolant canelons per tanta colla... “iaia, no et preocupis jo vindré a cargolar els canelons! jo els cargolaré!”, ja està, m’he tornat a emmerdar! i ella, que en el fons li fa gràcia fer, com cada any, els canelons i veure com tots disfrutem degustant-los i dient-li lo bons que estan, accepta el pacte. A l’hora de la veritat però, la truco per dir-li “iaia, com havíem quedat, demà vinc a cargolar canelons i ens quedem a dinar, eh?” i, també com cada any, ella em diu “no cal que vingueu d’hora, ja els vaig cargolar ahir, veniu a dinar”.
I així, com si atrapats en temps estiguéssim, la història es repeteix any rera any, i que duri molts anys més la mateixa història!