Cal ser-ne fan?

Mai he sigut fan de res ni de ningú. Les coses m’han agradat més o menys, però mai he perdut el nord. De fet quan era adolescent recordo que les meves amigues penjaven pòsters dels seus fans per tota l’habitació, les carpetes de l’escola eren sempre plenes de fotos d’admirats, inclús quan anàvem de convivències moltes d’elles s’enduien els pòsters dels seus ídols que regalaven a la revista Super Pop, molt popular en aquella època, per tenir-les a prop durant els 3 dies que eren fora de casa. Doncs no, jo no tenia ningú per penjar a la paret de l’habitació, cap imatge a qui admirar, ni cap ídol per qui plorar. En aquella edat em sabia greu, no entenia perquè cap famós era per mi tan important com per penjar-lo a la capçalera del llit, i buscava i buscava per trobar algú per poder penjar, però ni Europe, ni Jason Donovan ni Rick Astley, ni cap altre.

Amb el pas dels anys aquella preocupació va deixar de ser-ho per donar pas a d’altres de més rellevants a la meva vida.

Ara entenc perquè alguns/es adolescents penjaven aquelles imatges; eren el reflex del que ells/es volien ser, era a qui es volien assemblar, de qui s’havien enamorat, o qualsevol altre cosa causada per l’impuls de les hormones en efervescència durant aquesta etapa de la vida. Potser els que no necessitàvem fotos de famosos no era pas que no necessitéssim models a seguir, (a l’adolescència tothom busca un model a qui reflexar-se), sinó que els buscàvem més a prop. Amb els anys me n’he adonat que molt possiblement aquell model que seguia jo era el meu germà gran, que tot i barallar-nos molt sovint, admirava de gran manera. Era tan gran, sabia tantes coses, i totes em deien que era tan guapo..., que el meu “ídol” no estava a les revistes, era a casa!. Però és clar..., què haguessin pensat les meves amigues si a la casa de convivències hagués penjat la foto del germà gran? ... doncs que estava sonada, i amb raó!

No se’m fa estrany pensar que en una edat tan difícil com és l’adolescència els joves necessitin models a seguir, busquin referents a qui assemblar-se: cantants, artistes, actors, etc. el que se’m fa realment difícil d’entendre és com gent ja madureta és fan d’algo o d’algú.

Un grup de fans de 'La Guerra de les Galàxies' celebra els 30 anys de la creació de la saga de George Lucas caracteritzats com els seus personatges preferits (Foto: www.avui.cat)

Ja m’explicareu, si aquesta colla de fans de “La Guerra de les Galàxies” no fan riure. Entenc que aquesta saga de George Lucas hagi agradat molt, hagi creat adeptes, és clar que ha marcat un moment a la història, i inclús a molts ciutadans, però... tant com per ser-ne fans? Quin model pretenen seguir? A aquestes edats us ben asseguro que la personalitat està feta, refeta, modelada i remodelada, sinó.. malament anem! Que els passa doncs? Entenc que una cosa pugui agradar molt, pugui marcar un moment a la teva història personal, en puguis ser seguidor, però arribar a vestir-te com el teu ídol fictici quan ja has sobrepassat els 30?, em sembla francament de rumiar-hi, de fer-s’ho mirar...

Ara, si així disfruten i se senten feliços, endavant que no fan pas cap mal a ningú!