Les merescudes vacances...

Finalment, aquest estiu em fet país. Entre Vilanova, La Coma i Pais Basc em tret nervis, hem descansat, desconnectat i tot allò que necessitem fer durant l’any però que només podem fer durant tres setmanes.
Ha sigut un estiu de relax i estalvi. Tot i relaxar-nos, avorrir no ens hem pas avorrit!

Primer Vilanova, un poble encantat i encantador al peu de la majestuosa Serralada del Cadí, la Festa Major del poble que.. la nit del ball ens vam quedar adormits a casa...imperdonable!
Després Festa Major de La Coma, un altre poble no tan petitó però igualment encantador a l’altre banda de la Serralada del Cadí, en aquesta no ens vam adormir. Aquí vam fer grans caminades per els seus paratges i les seves muntanyes. Primera pujada: al Cap del Verd (2283m), 7 hores caminant, aproximadament 4 de pujada i 3 de baixada total perquè a l’arribar a d’alt es comencés a tapar de núvols i començar a ploure: res de veure la magnifica vista des d’allà d’alt!... s’hi haurà de tornar a pujar perquè no sigui dit...

Marxem uns dies al Pais Basc: Donostia i Bilbo, passant per Lourdes, of course. Visita ràpida, intensa. Euskadi és preciós!

La següent caminada: cap de setmana sencer! Al Cadí! Com l’any passat però fent una ruta diferent, pujant per el Solsonès enlloc de per l’Alt Urgell. El Cadí és una muntanya màgica, magnifica, per mi molt més inclús que Montserrat. És tan curiosa... té dues cares clarament diferenciades, i quan ets a baix t’imagines que a d’alt tot serà rocós, gris, sense res verd, amb pics, però res! És pla, amb prats verds i roques però petitones. El dissabte vam fer Gósol-Cadí, un cop a d’alt vam fer el Comabona (2554m) i alguns atrevits (el maridet entre ells) van pujar el Pic de la Costa Cabirolera (2605m) pujada xunguíssima i baixada per tartera encara més! Vam dormir a Gósol on hi vam arribar, evidentment a peu! Primer dia: destrossats! L’endemà, llevats a les 6:30 del matí, itinerari Gòsol-La Coma creuant la Serra del Verd, molts valents aguanten, d’altres pugem al cotxe de l’assistència, massa per la meva condició, el genoll dret em comença a fallar, les cames no m’arrosseguen (sort en tinc dels pals de caminar!), al primer pic que fem decideixo fer la propera etapa amb cotxe, no cal passar-ho malament, oi? Doncs així els espero al inici de la ultima etapa, a una baixada (mitja hora) abans d’arribar a La Coma (jejejeje tramposa!). M’expliquen que ha sigut una caminada durissima, plena de tarteres i de pujades sinuoses (sort que no hi he anat!). El Joan, ho fa com un heroi fins al final, l’endemà les seves cames se’n resenteixen tant que no pot pujar ni les escales de casa...

Quedem escarmentats i plens “d’agulletes.” Decidim deixar les excursions, caminades i muntanyes per l’estiu vinent!

I ara, sant tornem-hi a la feina!