El consol

Em consola saber que els qui tenen i estimen els animals em comprendran, i em sap grau alhora, pensar que hi ha persones que es perden el plaer de poder estimar i ser estimats per un animal.

Sóc una enamorada dels animals en general, i una apassionada dels gats. Des que tinc raó de ser que convisc amb un pelut de quatre potes. Quan tenia 4 anys va entrar a casa una gata simpàtica que, sense saber-ho ens portava a la panxa un regal: 4 gatets petits. A casa ens agradaven tant, que els meus pares van decidir quedar-se 2 dels petits i la mare. Els altres dos petits els van donar a amics, a cases que sabien del cert que els estimarien i els donarien una bona vida. La vida que la mare havia portat fins aquell moment, pels carrers, de teulat en teulat no li va permetre adaptar-se a la vida d’un pis, i els pares, un cop més, van decidir portar-la a una masia on podria fer la seva vida però sense els perills d’una ciutat.

Al cap d’uns anys, vaig viure la pena que una de les dues gatetes morís. Jo tenia potser 10 anys, i va ser difícil pensar que no sabia qui s’havia endut el meu animaló. Però com quasi tot en aquesta vida, amb la innocència d’un infant vaig acabar oblidant aquell mal tràngol. La segona gata, que va viure a casa 21 anys va acabar malalta, de vella clar, i quan el veterinari ens va dir que si no la sacrificàvem patiria molt, no ens ho vam pensar. Amb tota la pena que sentíem vam decidir donar-li millor vida. Va ser dur, i és ara quan em consola pensar que hi haurà persones que m’entendran. Que sabran que un animal te’l pots arribar a estimar i molt!

Als pocs anys, que jo ja vivia independitzada, vam adoptar una gateta el Joan i jo. Ell no ho tenia clar, no havia conviscut mai amb un animal i era una d’aquestes persones que sap greu perquè no saben el que es perden, però al final, quin remei pobre!, va acceptar. Era tan maca, tan simpàtica, i a mi em feia tanta il·lusió... el nom ens va quedar una mica cursi, de Cucafera li vam acabar dient Cuca, però tot el que tenia de finet el seu nom ho tenia de gamberra ella. Durant poc més d’un any hem rigut per ella, hem compartit jocs i moltes d’altres coses, i li ha permès al Joan saber el que se sent i el que es pot arribar a estimar un animal.

Era molt entremaliada sempre li dèiem “Cuca la gamberra”. Per ella tot era un joc, no podia haver-hi res sense inspeccionar, cap racó, cap objecte, tot havia d’estar sota el seu control.

Però... el desastre va arribar el diumenge passat, un Sant Joan que mai oblidaré. Al costat de la casa d’estiueig, a la casa on la duiem perquè pogués córrer i jugar. Ella distreta com sempre, perseguia mosques, papallones, tot el que es movia. Sense adonar-me’n, 10 minuts que la vaig perdre de vista... innocent i enjogassada com era va anar a parar a la carretera del poble i amb menys d’un minut un cotxe se li va endur la vida. Per mi va ser, i estar essent, molt dur; trobar-me la meva gata, la gata que tan estimava, plena de sang, a un racó de la carretera del poble, just al costat de casa, i veure com, als meus braços, perdia la vida. És dur explicar-ho i més saber que hi haurà qui pensarà que estic sonada, però el meu consol rau en saber que n'hi haurà molts que m’entendran, que saben del que estic parlant.

Vaig veure com en pocs minuts i per culpa d’un cotxe se’n va la vida. És així de cru i així de trist. Si el cotxe hagués anat a la velocitat que tocava dins del poble, avui possiblement la Cuca i jo seriem corrents pel passadís de casa o jugant amb una pilota de paper que tan li agradaven.